Com sempre el seu despertador ha començat a sonar. Però ell el deixa cantar uns deu minuts sense pensar ni un sol moment si em pot molestar o no. Jo em desperto, i com sempre, me’l miro mentre es fa el ronço, dissimuladament en la foscor perquè no se n’adoni que sóc desperta. Aleshores recordo aquells temps, quan encara sentiem alguna cosa l’un per l’altre. Quan els nostres cossos semblaven un de sol fent l’amor fins altes hores de la matinada. Ara esperàvem poder marxar després de l’altre per poder gaudir del llit sencer i de l’escalfor que se’n desprèn. Col·lecciono dins meu records que sé que mai tornaran, amb melàngia i ressignació. Ni tan sols queda una petita espurna de passió. Vivim separats per una cortina que cap dels dos ens atrevim a enretirar.
Suposo que aguantem la presència de l’altre per no canviar els costums i per comoditat. I també pels nens.
Després que marxi, entre esbufecs i malediccions, ja no dormo. Em quedo al llit pensant en que és el millor per a tots dos, però sempre em perd la covardia.
Em llevo i em dutxo perquè he d’anar a la feina i no em queda més remei, però si fos per mi ni em llevaria. He perdut tota il·lusió d’arreglar-me. Tot i que encara sóc jove semblo més vella que totes les meves companyes. Segurament la monotonia m’ha fet envellir, i segurament també em matarà. No em pinto mai, em recullo els cabells, que fa segles que no em tallo, amb una cua mal feta, tan sols perquè no em caiguin davant de la pantalla de l’ordinador. Per no cuidar-me, no em compro ni roba. Ja no recordo quan va ser l’última vegada que vaig anar de rebaixes arrossegada per la meva germana, que em treu de casa a passejar com si fos un gos que ha de fer les seves necessitats.
Desperto els nens, com sempre, i me’ls miro com s’arronsen entre els llençols molestos per la llum que entra per la finestra entreoberta. Abans refugiava els meus sentiments en el meu amor per ells, però ara, ni tan sols això em ressucita d’allà on sóc. Dedicava tot el meu temps lliure en ells, deixava a part tots els meus neguits en una bombolla insonoritzada que se’ls guardava fins que marxaven a dormir, i aleshores sentada al costat del meu home, fent veure que m’interessava el partit de futbol o el debat polític, la bombolla es rebentava i em tornava a omplir el cap de preocupacions i sentiments. Ara, es van fent grans i ja fan la seva, ells s’adonen que la seva mare viu en un món amarg, i no hi volen participar, sembla com si també s’haguéssin fet la seva pròpia bombolla. Tot això em consumeix i m’enfonsa molt més del que s’imaginen, però he arribat a un extrem conformista que em deixo dur per qualsevol mena de situació, per irritant que em sembli. De totes maneres me’ls estimo i sé que són l’única cosa que em fa llevar i treballar cada matí, i sobretot mantenir l’aparença del meu matrimoni.
Menjar gairebé no menjo, el just per subsistir i no desmaiar-me mentre arxivo documents i més documents, que es fan inacabables. Fins i tot en els meus esmorzars hi persisteix la monotonia. El tallat i el melindro de cada dia i la meva feina supera tots els límits de monotonia possibles.
Avui, no he anat a treballar, m’ha passat una cosa ben diferent. Mentre esperava l’autobús en una parada ruïnosa que haurien d’haver canviat fa mesos i mesos, l’he vist. No sé ben bé com, però he aixecat la vista i era allà caminant a poc a poc, com si ho fés a càmara lenta. Era ell, l’home de la meva vida. L’home que vaig deixar-me perdre abans de casar-me per la meva odiosa covardia. L’home que em va obrir els seus braços que vaig rebutjar per la comoditat de quedar-me amb la parella que tenia. Però en el fons sempre vaig saber que era l’home de la meva vida, l’home que estimava.
Fins fa poc, no hi havia un dia que no pensés en ell ni un sol moment, però últimament, la monotonia havia consumit el seu record. Encara guardo una fotografia de carnet, esgrogueïda pel pas dels anys, entre les pàgines d’un llibre, i quan el dolor em supera el deixo caure sobre l’amor que sentia per ell, mentre les meves llàgrimes destenyeixen les lletres del llibre, deixant paraules a mig dir.
Doncs ell, era allà. A l’altra banda del carrer. Encara s’hi podia veure en ell un aire juvenil i ple de felicitat. Ens vam quedar mirant durant uns minuts en els quals se’m va tornar a obrir la meva bombolla. Cap dels dos podiem creure el que vèiem, semblava un conte de fades esperat per tots dos durant tant de temps. Ell semblava el mateix de sempre tot i que havien passat vint anys, en canvi jo tenia un aspecte deplorable. Vaig pensar que donaria mitja volta i faria com si no l’hagués reconegut, però no va ser així.
Va cridar el meu nom, com si l’hagués estat guardant dintre seu aquests vint anys, i creuà el carrer com si els seus peus no toquessin el terra. Sé que tot això sembla una pel·lícula, però no sé si per l’emoció del moment o perquè, realment va ser així, o si més no, a mi m’ho va semblar.
A cada passa, un calfred naixía dins meu, i aquest va esclatar quan els seus braços em van abraçar d’una manera tan apassionada que em va semblar que estava a punt de defallir. La seva escalfor despertà en mi una sensació que feia molt de temps que no sentia.
Vam estar parlant molta estona. Em va explicar que era un reconegut biòleg, i que no parava de viatjar. Ara havia de fer unes gestions per Barcelona. Havia vist gairebé mig món, conegut moltíssimes societats, paisatges meravellosos i viscut experiències inexplicables. Paraula a paraula m’anava fent petita i em sentia més desgraciada del que creia, recordant la meva tràgica existència. El cor se m’omplia d’enveja i agonia de saber que tot allò podia haver estat compartit amb mi. En tota la conversa no vaig apartar la meva mirada dels seus ulls. En ells hi veia una satisfacció i una alegria de viure que jo mai havia experimentat. Em perdia en la immensitat de les seves ninetes mentre la seva veu ressonava en la meva ment com una veu "en off" d’una pel·lícula de misteri.
Encara no sé ben bé perquè, però la meva mà es mogué poc a poc, fins que, com una formiga, pujà en la seva, acariciant-la com si fós un tresor buscat eternament. Els nostres dits es van entrellaçar i una llàgrima de felicitat relliscava suaument acariciant la meva comisura i caient damunt la taula. Ell que tenia el pensament en les nostres mans aixecà el cap i em sonrigué. Em va dir que no era casat, i que mai m’havia oblidat, sempre havia estat feliç, això si, i havia tingut alguna petita aventura, però que mai m’havia deixat d’estimar. Dient això es tregué una fotografia meva de la cartera.
Dic meva ara, però en aquells moments ni tan sols em vaig reconèixer, era de quan tenia dinou anys. Tenia una cara radiant de felicitat, uns ulls penetrants i plens de vida, d’algú que té molts plans per endavant i aires de llibertat. Dels meus llavis xops per les llàgrimes que no paraven de lliscar, van sortir unes paraules que no havia pronunciat mai a ningú, com ho vaig fer aleshores: T’estimo.
Va ser el dia més meravellós de la meva vida. Vam passejar per la platja jugant com dues criatures sense deixar de mirar-nos, sense deixar perdre ni un sol segon més. Potser perquè crèiem que si deixavem de fer-ho tot desapareixeria com en un somni.
Quan el sol començava a marxar ens vem quedar sols a la sorra, no hi havia ningú. La mar romania quieta com esperant que la penetréssim, i així ho vam fer. Al setembre no fa molta calor, però l’aigua era tèvia.
Em va començar a besar com mai ningú havia fet. Poc a poc, sense dir res. Jo no em movia, només ell anava besant els meus llavis com qui llepa un caramel, degustant el meu sabor, el sabor, ja no d’una dona ressentida, sinò d’una noia de dinou anys.
Les seves mans em van començar a despullar amb tota delicadesa. Com si jo fos de vidre. Anava deixant caure la roba sobre la sorra mentre els seus dits em feien tremolar.
Em vaig penjar del seu coll i vaig tancar els ulls, deixant-me dur per les seves carícies. Vam còrrer cap a l’aigua, i molls férem l’amor. Sense deixar de mirar-nos.
Estimant-nos, com mai ningú no ha pogut estimar a ningú. Em va passar tot tant depressa... Després ens vam quedar a la platja estirats veient com el sol s’amagava darrere la infintitat del mar. Els nostres petons encara tenien el gust salat de l’aigua però seguien sent els més dolços.
Aleshores va arribar el moment que tant havia defugit. Em va agafar per sota la barbeta i amb una mirada de súplica em va demanar que marxés amb ell. La meva imaginació va començar a funcionar com un motor d’explosió. Em veia com una dona lliure, fent l’amor la resta de la meva vida en increïbles paisatges d’arreu del món.
Però enmig del desig van aparèixer els meus fills. Per mi encara éren els meus nens i no havien crescut, i em necessitaven més que mai. Sempre havia volgut arribar a ser la millor amiga dels meus fills en la seva adolescència, que per mi va ser una època tan difícil. No podia abandonar-los. Tot el meu somni es va trencar pel mig com si algú l’hagués estripat.
Li vaig dir que no, gairebé contra la meva voluntat. No em va fer cap pregunta. Tan sols em besà per última vegada i marxà. No ens vam donar el número de telèfon, no ens vam donar l’adressa, ni un a reveure, ni un adéu. Pot ser marxàvem amb
l’esperança de repetir aquella tarda, diuen que l’esperança mai es perd. Però no era això. Estàvem segurs que no ens tornariem a veure, però també ho estàvem de que mai deixariem d’estimar-nos.
Vaig arribar a casa molt tard. No vaig haver de donar cap explicació. El meu marit ja no m’en demanava mai. Els nens ja dormien. Vaig sopar sense dir res. I després em vaig ficar al llit, amb ell. Als deu minuts ja dormia.
Vaig començar a pensar en tot el que havia passat. Gairebé preferia creure que havia estat un somni. Havia deixat escapar una vida plena d’emocions i noves experiències, plena de nous paisatges, però sobretot plena d’amor. Ara tornava a ser la dona mediocre i enfonsada en la misèria i en la soledat. Vaig plorar, molt. Però aquest cop no era de felicitat. Altre cop m’havia vençut la covardia, la maleïda companya que m’havia seguit sempre. Allò que m’havia impedit triar el que volia, fa tants anys, i ara m’ho havia tornat a impedir. El dolor s’apoderà de mi, i semblava com si es rigués de les meves penes fent-me més mal.
Finalment em vaig adormí sobre la calidesa de les meves llàgrimes.
L’endemà tot era com sempre. Tornava a ser la crua realitat. Em vaig quedar mirant el meu marit. No es podia imaginar els sentiments que bullien dins meu, ni tan sols sabia que en tenia. Per ell, feia molt temps, que no n’havia demostrat cap ni un. Em vaig llevar i vaig anar cap al mirall. Em vaig posar color a la cara, em vaig pintar els llavis i em vaig donar un toc d'un perfum cobert de pols acumulada pel temps. De l’armari vaig treure el meu millor vestit i les sabates de taló.
No és que em sentís maca i jove altra vegada, però havia d’estar preparada per si un altre dia me’l tornava a trobar.
Suposo que aguantem la presència de l’altre per no canviar els costums i per comoditat. I també pels nens.
Després que marxi, entre esbufecs i malediccions, ja no dormo. Em quedo al llit pensant en que és el millor per a tots dos, però sempre em perd la covardia.
Em llevo i em dutxo perquè he d’anar a la feina i no em queda més remei, però si fos per mi ni em llevaria. He perdut tota il·lusió d’arreglar-me. Tot i que encara sóc jove semblo més vella que totes les meves companyes. Segurament la monotonia m’ha fet envellir, i segurament també em matarà. No em pinto mai, em recullo els cabells, que fa segles que no em tallo, amb una cua mal feta, tan sols perquè no em caiguin davant de la pantalla de l’ordinador. Per no cuidar-me, no em compro ni roba. Ja no recordo quan va ser l’última vegada que vaig anar de rebaixes arrossegada per la meva germana, que em treu de casa a passejar com si fos un gos que ha de fer les seves necessitats.
Desperto els nens, com sempre, i me’ls miro com s’arronsen entre els llençols molestos per la llum que entra per la finestra entreoberta. Abans refugiava els meus sentiments en el meu amor per ells, però ara, ni tan sols això em ressucita d’allà on sóc. Dedicava tot el meu temps lliure en ells, deixava a part tots els meus neguits en una bombolla insonoritzada que se’ls guardava fins que marxaven a dormir, i aleshores sentada al costat del meu home, fent veure que m’interessava el partit de futbol o el debat polític, la bombolla es rebentava i em tornava a omplir el cap de preocupacions i sentiments. Ara, es van fent grans i ja fan la seva, ells s’adonen que la seva mare viu en un món amarg, i no hi volen participar, sembla com si també s’haguéssin fet la seva pròpia bombolla. Tot això em consumeix i m’enfonsa molt més del que s’imaginen, però he arribat a un extrem conformista que em deixo dur per qualsevol mena de situació, per irritant que em sembli. De totes maneres me’ls estimo i sé que són l’única cosa que em fa llevar i treballar cada matí, i sobretot mantenir l’aparença del meu matrimoni.
Menjar gairebé no menjo, el just per subsistir i no desmaiar-me mentre arxivo documents i més documents, que es fan inacabables. Fins i tot en els meus esmorzars hi persisteix la monotonia. El tallat i el melindro de cada dia i la meva feina supera tots els límits de monotonia possibles.
Avui, no he anat a treballar, m’ha passat una cosa ben diferent. Mentre esperava l’autobús en una parada ruïnosa que haurien d’haver canviat fa mesos i mesos, l’he vist. No sé ben bé com, però he aixecat la vista i era allà caminant a poc a poc, com si ho fés a càmara lenta. Era ell, l’home de la meva vida. L’home que vaig deixar-me perdre abans de casar-me per la meva odiosa covardia. L’home que em va obrir els seus braços que vaig rebutjar per la comoditat de quedar-me amb la parella que tenia. Però en el fons sempre vaig saber que era l’home de la meva vida, l’home que estimava.
Fins fa poc, no hi havia un dia que no pensés en ell ni un sol moment, però últimament, la monotonia havia consumit el seu record. Encara guardo una fotografia de carnet, esgrogueïda pel pas dels anys, entre les pàgines d’un llibre, i quan el dolor em supera el deixo caure sobre l’amor que sentia per ell, mentre les meves llàgrimes destenyeixen les lletres del llibre, deixant paraules a mig dir.
Doncs ell, era allà. A l’altra banda del carrer. Encara s’hi podia veure en ell un aire juvenil i ple de felicitat. Ens vam quedar mirant durant uns minuts en els quals se’m va tornar a obrir la meva bombolla. Cap dels dos podiem creure el que vèiem, semblava un conte de fades esperat per tots dos durant tant de temps. Ell semblava el mateix de sempre tot i que havien passat vint anys, en canvi jo tenia un aspecte deplorable. Vaig pensar que donaria mitja volta i faria com si no l’hagués reconegut, però no va ser així.
Va cridar el meu nom, com si l’hagués estat guardant dintre seu aquests vint anys, i creuà el carrer com si els seus peus no toquessin el terra. Sé que tot això sembla una pel·lícula, però no sé si per l’emoció del moment o perquè, realment va ser així, o si més no, a mi m’ho va semblar.
A cada passa, un calfred naixía dins meu, i aquest va esclatar quan els seus braços em van abraçar d’una manera tan apassionada que em va semblar que estava a punt de defallir. La seva escalfor despertà en mi una sensació que feia molt de temps que no sentia.
Vam estar parlant molta estona. Em va explicar que era un reconegut biòleg, i que no parava de viatjar. Ara havia de fer unes gestions per Barcelona. Havia vist gairebé mig món, conegut moltíssimes societats, paisatges meravellosos i viscut experiències inexplicables. Paraula a paraula m’anava fent petita i em sentia més desgraciada del que creia, recordant la meva tràgica existència. El cor se m’omplia d’enveja i agonia de saber que tot allò podia haver estat compartit amb mi. En tota la conversa no vaig apartar la meva mirada dels seus ulls. En ells hi veia una satisfacció i una alegria de viure que jo mai havia experimentat. Em perdia en la immensitat de les seves ninetes mentre la seva veu ressonava en la meva ment com una veu "en off" d’una pel·lícula de misteri.
Encara no sé ben bé perquè, però la meva mà es mogué poc a poc, fins que, com una formiga, pujà en la seva, acariciant-la com si fós un tresor buscat eternament. Els nostres dits es van entrellaçar i una llàgrima de felicitat relliscava suaument acariciant la meva comisura i caient damunt la taula. Ell que tenia el pensament en les nostres mans aixecà el cap i em sonrigué. Em va dir que no era casat, i que mai m’havia oblidat, sempre havia estat feliç, això si, i havia tingut alguna petita aventura, però que mai m’havia deixat d’estimar. Dient això es tregué una fotografia meva de la cartera.
Dic meva ara, però en aquells moments ni tan sols em vaig reconèixer, era de quan tenia dinou anys. Tenia una cara radiant de felicitat, uns ulls penetrants i plens de vida, d’algú que té molts plans per endavant i aires de llibertat. Dels meus llavis xops per les llàgrimes que no paraven de lliscar, van sortir unes paraules que no havia pronunciat mai a ningú, com ho vaig fer aleshores: T’estimo.
Va ser el dia més meravellós de la meva vida. Vam passejar per la platja jugant com dues criatures sense deixar de mirar-nos, sense deixar perdre ni un sol segon més. Potser perquè crèiem que si deixavem de fer-ho tot desapareixeria com en un somni.
Quan el sol començava a marxar ens vem quedar sols a la sorra, no hi havia ningú. La mar romania quieta com esperant que la penetréssim, i així ho vam fer. Al setembre no fa molta calor, però l’aigua era tèvia.
Em va començar a besar com mai ningú havia fet. Poc a poc, sense dir res. Jo no em movia, només ell anava besant els meus llavis com qui llepa un caramel, degustant el meu sabor, el sabor, ja no d’una dona ressentida, sinò d’una noia de dinou anys.
Les seves mans em van començar a despullar amb tota delicadesa. Com si jo fos de vidre. Anava deixant caure la roba sobre la sorra mentre els seus dits em feien tremolar.
Em vaig penjar del seu coll i vaig tancar els ulls, deixant-me dur per les seves carícies. Vam còrrer cap a l’aigua, i molls férem l’amor. Sense deixar de mirar-nos.
Estimant-nos, com mai ningú no ha pogut estimar a ningú. Em va passar tot tant depressa... Després ens vam quedar a la platja estirats veient com el sol s’amagava darrere la infintitat del mar. Els nostres petons encara tenien el gust salat de l’aigua però seguien sent els més dolços.
Aleshores va arribar el moment que tant havia defugit. Em va agafar per sota la barbeta i amb una mirada de súplica em va demanar que marxés amb ell. La meva imaginació va començar a funcionar com un motor d’explosió. Em veia com una dona lliure, fent l’amor la resta de la meva vida en increïbles paisatges d’arreu del món.
Però enmig del desig van aparèixer els meus fills. Per mi encara éren els meus nens i no havien crescut, i em necessitaven més que mai. Sempre havia volgut arribar a ser la millor amiga dels meus fills en la seva adolescència, que per mi va ser una època tan difícil. No podia abandonar-los. Tot el meu somni es va trencar pel mig com si algú l’hagués estripat.
Li vaig dir que no, gairebé contra la meva voluntat. No em va fer cap pregunta. Tan sols em besà per última vegada i marxà. No ens vam donar el número de telèfon, no ens vam donar l’adressa, ni un a reveure, ni un adéu. Pot ser marxàvem amb
l’esperança de repetir aquella tarda, diuen que l’esperança mai es perd. Però no era això. Estàvem segurs que no ens tornariem a veure, però també ho estàvem de que mai deixariem d’estimar-nos.
Vaig arribar a casa molt tard. No vaig haver de donar cap explicació. El meu marit ja no m’en demanava mai. Els nens ja dormien. Vaig sopar sense dir res. I després em vaig ficar al llit, amb ell. Als deu minuts ja dormia.
Vaig començar a pensar en tot el que havia passat. Gairebé preferia creure que havia estat un somni. Havia deixat escapar una vida plena d’emocions i noves experiències, plena de nous paisatges, però sobretot plena d’amor. Ara tornava a ser la dona mediocre i enfonsada en la misèria i en la soledat. Vaig plorar, molt. Però aquest cop no era de felicitat. Altre cop m’havia vençut la covardia, la maleïda companya que m’havia seguit sempre. Allò que m’havia impedit triar el que volia, fa tants anys, i ara m’ho havia tornat a impedir. El dolor s’apoderà de mi, i semblava com si es rigués de les meves penes fent-me més mal.
Finalment em vaig adormí sobre la calidesa de les meves llàgrimes.
L’endemà tot era com sempre. Tornava a ser la crua realitat. Em vaig quedar mirant el meu marit. No es podia imaginar els sentiments que bullien dins meu, ni tan sols sabia que en tenia. Per ell, feia molt temps, que no n’havia demostrat cap ni un. Em vaig llevar i vaig anar cap al mirall. Em vaig posar color a la cara, em vaig pintar els llavis i em vaig donar un toc d'un perfum cobert de pols acumulada pel temps. De l’armari vaig treure el meu millor vestit i les sabates de taló.
No és que em sentís maca i jove altra vegada, però havia d’estar preparada per si un altre dia me’l tornava a trobar.
Estel Peradalta Primer Premi Sant Jordi 1999 (IES Bellvitge)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada