Els ulls no s' em podien obrir o no volien obrir-se'm.
El ti-ti-ti eixordador d' aquell maleït invent anomenat despertador s' esmunyia per les meves orelles i em transmetia l' esgarrifosa sensació d' iniciar un dilluns i encertar una setmana. Martellejava el meu cervell convidant-me a desenganxar-me de la intensa i còmode calor dels meus llençols de franel·la.
Encara era fosc, ni un sol raig de llum penetrava per cap dels mil ulls de la persiana.
El cap de setmana ha passat sense que ni tan sols pogués ensumar-lo.
Finalment, i abans que aquell soroll assassí acabés amb totes les meves neurones, em vaig anar deixant caure fins que el terra, congelat, em va desvetllar de cop, tot i que les meves parpelles encara es resistien, molestes per la llum de la làmpada.
No puc arribar a entendre com dos invents tan antagònics, com són el despertador i el llit, poden estar tan relacionats.
Per a mi el llit és, fins ara, el millor que ha fet la humanitat.
Sense mirar, i palpant la desendreçada roba que dansava de l' inrevés dins els calaixos, vaig agafar les peces imprescindibles, per al meu vestuari diari.
Mentrestant m' arribava l' olor tèbia de cafè amb llet, que de dues hores lluny podia endevinar que era fet per la meva mare.
El contacte amb l' aigua glaçada al rentar-me la cara, em va fer eriçar fins l' últim pèl de l' esquena. Matí rera matí he descobert que la teoria que diu que el gos és el millor amic de l' home és falsa, el més sincer i confident company és el mirall, que ara mateix m' estava mostrant les lleus però visibles senyals de la ressaca del diumenge. Amb una mica d' escuma entre els dits em vaig pentinar els bles de cabell que es dirigien cap a totes direccions, regits pels plecs del coixí. Més despentinada que abans em preparo la motxilla sense ni saber que toca avui, vaig pescant, com si fossin llobarros, les llibretes a la vista que es barregen per terra amb la roba bruta.
La mare, amb cara d' impaciència, m' ofereix un entrepà, que jo agafo corrents com en una cursa de relleus. Mmm... és de fuet!
I marxo esverada amb un sol got de llet que alleugirà els meus budells fins l' hora del pati.
En sortir de casa podia sentir perfectament l' aire de matinada que m'enrampava les puntes dels dits i em feia pujar el gruixut mocador "hippie" que tant m' escau i que segons diu la meva mare, és un drap vell i brut, exagerant, com sempre, mil·lions de vegades les coses.
Agafar el metro em trasbalsa de mala manera, és la més gran de les monotonies. Tota persona que em trobo, la seva mirada, el seu ànim, em gela la sang. Milers d'autòmates caminen amunt i avall com en les grises pel·lícules futuristes, però el que més m' amoïna és que jo en sóc un d' ells.
Els seus ulls a les vuit del matí són la confirmació del seu cansament i disconformitat de llevar-se per anar a treballar, i l' aire que es respira a cada vagó és un malson melangiós que et fa sentir totalment desgraciat.
Entrava per la porta de l' institut observant l' aire tèrbol coincident al del metro, les cames dels alumnes es feien feixugues a cada tram d' escala. Les seves cames duien una greu apatia que els dirigia a les corresponents aules i seien cap-cots a esperar la seva sentència. La cara del professor en travessar el llindar de la porta encara era més patètica que les vistes anteriorment.
La veritat és que a aquelles hores del matí no m' entrava gaire bé el teorema de Pitàgores. Les hores escolars del dilluns es perllonguen interminablement i al final del dia es fan una immensa càrrega que es repenja en les meves afligides espatlles.
Em vaig llençar al llit com en una piscina, per fi s' havia acabat l' insuportable dilluns. Em vaig pujar els llençols aclucant els ulls i deixant escapar un lleu somriure de complicitat. Em vaig perdre en un somni que m' omplia de tranquil·litat...
Els ulls no s' em podien obrir o no volien obrir-se'm.
El ti-ti-ti eixordador d' aquell maleït invent anomenat despertador s' esmunyia per les meves orelles i em transmetia UNA ALTRA VEGADA l' esgarrifosa sensació d' iniciar el dimarts, el segon pitjor dia de la setmana.
El ti-ti-ti eixordador d' aquell maleït invent anomenat despertador s' esmunyia per les meves orelles i em transmetia l' esgarrifosa sensació d' iniciar un dilluns i encertar una setmana. Martellejava el meu cervell convidant-me a desenganxar-me de la intensa i còmode calor dels meus llençols de franel·la.
Encara era fosc, ni un sol raig de llum penetrava per cap dels mil ulls de la persiana.
El cap de setmana ha passat sense que ni tan sols pogués ensumar-lo.
Finalment, i abans que aquell soroll assassí acabés amb totes les meves neurones, em vaig anar deixant caure fins que el terra, congelat, em va desvetllar de cop, tot i que les meves parpelles encara es resistien, molestes per la llum de la làmpada.
No puc arribar a entendre com dos invents tan antagònics, com són el despertador i el llit, poden estar tan relacionats.
Per a mi el llit és, fins ara, el millor que ha fet la humanitat.
Sense mirar, i palpant la desendreçada roba que dansava de l' inrevés dins els calaixos, vaig agafar les peces imprescindibles, per al meu vestuari diari.
Mentrestant m' arribava l' olor tèbia de cafè amb llet, que de dues hores lluny podia endevinar que era fet per la meva mare.
El contacte amb l' aigua glaçada al rentar-me la cara, em va fer eriçar fins l' últim pèl de l' esquena. Matí rera matí he descobert que la teoria que diu que el gos és el millor amic de l' home és falsa, el més sincer i confident company és el mirall, que ara mateix m' estava mostrant les lleus però visibles senyals de la ressaca del diumenge. Amb una mica d' escuma entre els dits em vaig pentinar els bles de cabell que es dirigien cap a totes direccions, regits pels plecs del coixí. Més despentinada que abans em preparo la motxilla sense ni saber que toca avui, vaig pescant, com si fossin llobarros, les llibretes a la vista que es barregen per terra amb la roba bruta.
La mare, amb cara d' impaciència, m' ofereix un entrepà, que jo agafo corrents com en una cursa de relleus. Mmm... és de fuet!
I marxo esverada amb un sol got de llet que alleugirà els meus budells fins l' hora del pati.
En sortir de casa podia sentir perfectament l' aire de matinada que m'enrampava les puntes dels dits i em feia pujar el gruixut mocador "hippie" que tant m' escau i que segons diu la meva mare, és un drap vell i brut, exagerant, com sempre, mil·lions de vegades les coses.
Agafar el metro em trasbalsa de mala manera, és la més gran de les monotonies. Tota persona que em trobo, la seva mirada, el seu ànim, em gela la sang. Milers d'autòmates caminen amunt i avall com en les grises pel·lícules futuristes, però el que més m' amoïna és que jo en sóc un d' ells.
Els seus ulls a les vuit del matí són la confirmació del seu cansament i disconformitat de llevar-se per anar a treballar, i l' aire que es respira a cada vagó és un malson melangiós que et fa sentir totalment desgraciat.
Entrava per la porta de l' institut observant l' aire tèrbol coincident al del metro, les cames dels alumnes es feien feixugues a cada tram d' escala. Les seves cames duien una greu apatia que els dirigia a les corresponents aules i seien cap-cots a esperar la seva sentència. La cara del professor en travessar el llindar de la porta encara era més patètica que les vistes anteriorment.
La veritat és que a aquelles hores del matí no m' entrava gaire bé el teorema de Pitàgores. Les hores escolars del dilluns es perllonguen interminablement i al final del dia es fan una immensa càrrega que es repenja en les meves afligides espatlles.
Em vaig llençar al llit com en una piscina, per fi s' havia acabat l' insuportable dilluns. Em vaig pujar els llençols aclucant els ulls i deixant escapar un lleu somriure de complicitat. Em vaig perdre en un somni que m' omplia de tranquil·litat...
Els ulls no s' em podien obrir o no volien obrir-se'm.
El ti-ti-ti eixordador d' aquell maleït invent anomenat despertador s' esmunyia per les meves orelles i em transmetia UNA ALTRA VEGADA l' esgarrifosa sensació d' iniciar el dimarts, el segon pitjor dia de la setmana.
Estel Peradalta Primer Premi Sant Jordi 1998(IES Bellvitge)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada