MANIFEST DE LES JORNADES DEL 1R DE MAIG A MOLINS

Els nombres canten. Mai al món hi havia hagut tants pobres como avui. I mai al món tanta riquesa s’havia acumulat en tan poques mans.
El sistema neo­liberal dominant ha fracassat com a model universal de desenvolupament. La càrrega del deute extern de dotzenes de països és insostenible, doncs els està prenent els recursos que necessiten per generar el seu desenvolupament econòmic i social. Aquest sistema ha resultat també una concentració cada vegada més gran de poder econòmic, polític, tecnològic i institucional, i en el control d’aliments i d’altres recursos bàsics, a les mans d’un reduït nombre de corporacions transnacionals i institucions financeres . Un sistema que situa el creixement per sobre de qualsevol altre objectiu, fins i tot el benestar de les persones, destrueix les economies enlloc de regenerar-les, explotant el temps, treball i sexualitat de les dones. Incentiva al capital a externalitzar els costos socials i mediambientals. Genera creixement sense augmentar els llocs de treball, deroga els drets de les treballadores i treballadors i ataca el paper dels sindicats. Per últim, porta a una distribució desigual en l’ús dels recursos naturals entre i dins dels països, el que genera un apartheid social, alimenta el racisme, el conflicte civil i la guerra, i ataca els drets dels pobles."
El capitalisme produeix una acumulació de miseria , proporcionada a la acumulació del capital . L’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de miseria, torments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat. Amb la disminució constant en el nombre dels magnats capitalistes que usurpen i monopolitzen tots els avantatges d’aquest procés de trastocament, fa augmentar la misèria, l’opresió, els oprimits, la degeneració, l’explotació.
Amb poques paraules podem demostrar el fràcas del capitalisme a nivell mundial:
- Mort: Cada dia la gana mata a més de quaranta mil persones. Cada any moren a les ciutats del món uns deu mil·lions de persones per epidèmies, per la contaminació d’aigües i carència de xarxes de sanejament i aigua corrent. Epidèmies i malalties per les quals existeixen medicaments eficaços però que les seves famílies no van poder comprar. Cada any parts o embaraços inadequadament atesos provoquen la mort de mig mil·lió de dones.
- Pobresa: Mil tres-cents mil·lions de persones viuen en la pobresa. La pobresa és, sobretot, femenina: set de cada deu pobres són dones.
- Gana i desnutrició: Més de dos mil mil·lions de persones padeixen insuficiència de vitamines i minerals en la seva alimentació i les malalties como ceguera i retràs mental que això suposa. Els desnutrits sumen set-cents mil·lions. Sumen 192,5 millones els nens menors de cinc anys que estan desnutrits. Una de cada quatre nenes dels països empobrits padeixen insuficiència de yode, causa principal dels retrassos mentals.
- Carència d’aigua potable: Dos mil mil·lions de persones no tenen accés a aigua potable.
- Carència de vivenda: El Centre de la ONU per a Assentaments Humans calcula que més de mil mil·lions de persones en tot el món ocupen vivendes que no reuneixen les condicions sanitàrias i d’infraestructura mínima.
- Carència d’educació: Hi ha al món 885 mil·lions d’adults analfabets. I 130 mil·lions de nens sense escolaritzar (dos de cada tres són nenes).
- Falta de treball: 820 mil·lions de persones estan censats oficialment com aturats.
Us adoneu que estem parlant d’horribles desgràcies, de terribles misèries, de mort, malaltia, patiment i doloroses carències patides per decenes, per centenars, por milers de mil·lions de persones?.
I ara ens toca a nosaltres. Som rics a les societats anomenades desenvolupades. Per què, doncs, aquesta misèria al nostre voltant? Per què aquest treball penós i destructor de les masses? Per què aquesta inseguretat pel treballador/a envers el demà enmig de les riqueses heretades de l’ahir i malgrat els poderosos mitjans de producció que donarien a tots el benestar a canvi d’algunes hores de treball qüotidià? La crisi que ha viscut el tercer món des de fa segles comencem a patir-la nosaltres. On estar ara la societat del benestar?
- Atur, manca d’habitatges, deslocalització, acomiadaments, sous miserables, explotació...
Aquestes paraules tornen a ser la quotidianitat de les nostres vides i si no fem res per canviar aquesta situació, de què haurà servit la lluita de tants i tants obrers que han mort o han patit per aconseguir el que tenim ara i que perdem cada dia una mica?
Quan d’important és en la ment humana, donar lloc a, la revolució radical. La crisi és una crisi de consciència. Una crisi que ja no pot acceptar les velles normes, els vells patrons, les antigues tradicions. I, considerant el que el món és ara, amb tota la misèria, el conflicte, la brutalitat destructiva, l’agressió, etc, L’ésser humà és encara como era. Encara és brutal, violent, agressiu, cobdiciós, competitiu. I ha construït una societat envers aquestes linies"El veritable ésser humà, no mana, ni obedeeix: el poder, com una pesta destructora, contamina tot el que toca, i l’obediència, maldició de tot ingeni, virtut, llibertat, veritat, fa esclaus dels homes i les dones, i, de la societat un autòmata mecanitzat."

El benestar per tots no és un somni. És possible, realitzable, després del que han fet els nostres avantpassats per fer fecunda la nostra força de treball.
Si som utopistes, tan utopistes, que portem la nostra utopia fins a creure que la revolució deu i pot garantir a tots: l’habitatge, el vestit i el pa.
Perquè cada dia sigui 1 de maig:

Contra el capital, revolució social!!!