dilluns, 11 de maig del 2009

COVARDIA


Com sempre el seu despertador ha començat a sonar. Però ell el deixa cantar uns deu minuts sense pensar ni un sol moment si em pot molestar o no. Jo em desperto, i com sempre, me’l miro mentre es fa el ronço, dissimuladament en la foscor perquè no se n’adoni que sóc desperta. Aleshores recordo aquells temps, quan encara sentiem alguna cosa l’un per l’altre. Quan els nostres cossos semblaven un de sol fent l’amor fins altes hores de la matinada. Ara esperàvem poder marxar després de l’altre per poder gaudir del llit sencer i de l’escalfor que se’n desprèn. Col·lecciono dins meu records que sé que mai tornaran, amb melàngia i ressignació. Ni tan sols queda una petita espurna de passió. Vivim separats per una cortina que cap dels dos ens atrevim a enretirar.
Suposo que aguantem la presència de l’altre per no canviar els costums i per comoditat. I també pels nens.
Després que marxi, entre esbufecs i malediccions, ja no dormo. Em quedo al llit pensant en que és el millor per a tots dos, però sempre em perd la covardia.
Em llevo i em dutxo perquè he d’anar a la feina i no em queda més remei, però si fos per mi ni em llevaria. He perdut tota il·lusió d’arreglar-me. Tot i que encara sóc jove semblo més vella que totes les meves companyes. Segurament la monotonia m’ha fet envellir, i segurament també em matarà. No em pinto mai, em recullo els cabells, que fa segles que no em tallo, amb una cua mal feta, tan sols perquè no em caiguin davant de la pantalla de l’ordinador. Per no cuidar-me, no em compro ni roba. Ja no recordo quan va ser l’última vegada que vaig anar de rebaixes arrossegada per la meva germana, que em treu de casa a passejar com si fos un gos que ha de fer les seves necessitats.
Desperto els nens, com sempre, i me’ls miro com s’arronsen entre els llençols molestos per la llum que entra per la finestra entreoberta. Abans refugiava els meus sentiments en el meu amor per ells, però ara, ni tan sols això em ressucita d’allà on sóc. Dedicava tot el meu temps lliure en ells, deixava a part tots els meus neguits en una bombolla insonoritzada que se’ls guardava fins que marxaven a dormir, i aleshores sentada al costat del meu home, fent veure que m’interessava el partit de futbol o el debat polític, la bombolla es rebentava i em tornava a omplir el cap de preocupacions i sentiments. Ara, es van fent grans i ja fan la seva, ells s’adonen que la seva mare viu en un món amarg, i no hi volen participar, sembla com si també s’haguéssin fet la seva pròpia bombolla. Tot això em consumeix i m’enfonsa molt més del que s’imaginen, però he arribat a un extrem conformista que em deixo dur per qualsevol mena de situació, per irritant que em sembli. De totes maneres me’ls estimo i sé que són l’única cosa que em fa llevar i treballar cada matí, i sobretot mantenir l’aparença del meu matrimoni.
Menjar gairebé no menjo, el just per subsistir i no desmaiar-me mentre arxivo documents i més documents, que es fan inacabables. Fins i tot en els meus esmorzars hi persisteix la monotonia. El tallat i el melindro de cada dia i la meva feina supera tots els límits de monotonia possibles.
Avui, no he anat a treballar, m’ha passat una cosa ben diferent. Mentre esperava l’autobús en una parada ruïnosa que haurien d’haver canviat fa mesos i mesos, l’he vist. No sé ben bé com, però he aixecat la vista i era allà caminant a poc a poc, com si ho fés a càmara lenta. Era ell, l’home de la meva vida. L’home que vaig deixar-me perdre abans de casar-me per la meva odiosa covardia. L’home que em va obrir els seus braços que vaig rebutjar per la comoditat de quedar-me amb la parella que tenia. Però en el fons sempre vaig saber que era l’home de la meva vida, l’home que estimava.
Fins fa poc, no hi havia un dia que no pensés en ell ni un sol moment, però últimament, la monotonia havia consumit el seu record. Encara guardo una fotografia de carnet, esgrogueïda pel pas dels anys, entre les pàgines d’un llibre, i quan el dolor em supera el deixo caure sobre l’amor que sentia per ell, mentre les meves llàgrimes destenyeixen les lletres del llibre, deixant paraules a mig dir.
Doncs ell, era allà. A l’altra banda del carrer. Encara s’hi podia veure en ell un aire juvenil i ple de felicitat. Ens vam quedar mirant durant uns minuts en els quals se’m va tornar a obrir la meva bombolla. Cap dels dos podiem creure el que vèiem, semblava un conte de fades esperat per tots dos durant tant de temps. Ell semblava el mateix de sempre tot i que havien passat vint anys, en canvi jo tenia un aspecte deplorable. Vaig pensar que donaria mitja volta i faria com si no l’hagués reconegut, però no va ser així.
Va cridar el meu nom, com si l’hagués estat guardant dintre seu aquests vint anys, i creuà el carrer com si els seus peus no toquessin el terra. Sé que tot això sembla una pel·lícula, però no sé si per l’emoció del moment o perquè, realment va ser així, o si més no, a mi m’ho va semblar.
A cada passa, un calfred naixía dins meu, i aquest va esclatar quan els seus braços em van abraçar d’una manera tan apassionada que em va semblar que estava a punt de defallir. La seva escalfor despertà en mi una sensació que feia molt de temps que no sentia.
Vam estar parlant molta estona. Em va explicar que era un reconegut biòleg, i que no parava de viatjar. Ara havia de fer unes gestions per Barcelona. Havia vist gairebé mig món, conegut moltíssimes societats, paisatges meravellosos i viscut experiències inexplicables. Paraula a paraula m’anava fent petita i em sentia més desgraciada del que creia, recordant la meva tràgica existència. El cor se m’omplia d’enveja i agonia de saber que tot allò podia haver estat compartit amb mi. En tota la conversa no vaig apartar la meva mirada dels seus ulls. En ells hi veia una satisfacció i una alegria de viure que jo mai havia experimentat. Em perdia en la immensitat de les seves ninetes mentre la seva veu ressonava en la meva ment com una veu "en off" d’una pel·lícula de misteri.
Encara no sé ben bé perquè, però la meva mà es mogué poc a poc, fins que, com una formiga, pujà en la seva, acariciant-la com si fós un tresor buscat eternament. Els nostres dits es van entrellaçar i una llàgrima de felicitat relliscava suaument acariciant la meva comisura i caient damunt la taula. Ell que tenia el pensament en les nostres mans aixecà el cap i em sonrigué. Em va dir que no era casat, i que mai m’havia oblidat, sempre havia estat feliç, això si, i havia tingut alguna petita aventura, però que mai m’havia deixat d’estimar. Dient això es tregué una fotografia meva de la cartera.
Dic meva ara, però en aquells moments ni tan sols em vaig reconèixer, era de quan tenia dinou anys. Tenia una cara radiant de felicitat, uns ulls penetrants i plens de vida, d’algú que té molts plans per endavant i aires de llibertat. Dels meus llavis xops per les llàgrimes que no paraven de lliscar, van sortir unes paraules que no havia pronunciat mai a ningú, com ho vaig fer aleshores: T’estimo.
Va ser el dia més meravellós de la meva vida. Vam passejar per la platja jugant com dues criatures sense deixar de mirar-nos, sense deixar perdre ni un sol segon més. Potser perquè crèiem que si deixavem de fer-ho tot desapareixeria com en un somni.
Quan el sol començava a marxar ens vem quedar sols a la sorra, no hi havia ningú. La mar romania quieta com esperant que la penetréssim, i així ho vam fer. Al setembre no fa molta calor, però l’aigua era tèvia.
Em va començar a besar com mai ningú havia fet. Poc a poc, sense dir res. Jo no em movia, només ell anava besant els meus llavis com qui llepa un caramel, degustant el meu sabor, el sabor, ja no d’una dona ressentida, sinò d’una noia de dinou anys.
Les seves mans em van començar a despullar amb tota delicadesa. Com si jo fos de vidre. Anava deixant caure la roba sobre la sorra mentre els seus dits em feien tremolar.
Em vaig penjar del seu coll i vaig tancar els ulls, deixant-me dur per les seves carícies. Vam còrrer cap a l’aigua, i molls férem l’amor. Sense deixar de mirar-nos.
Estimant-nos, com mai ningú no ha pogut estimar a ningú. Em va passar tot tant depressa... Després ens vam quedar a la platja estirats veient com el sol s’amagava darrere la infintitat del mar. Els nostres petons encara tenien el gust salat de l’aigua però seguien sent els més dolços.
Aleshores va arribar el moment que tant havia defugit. Em va agafar per sota la barbeta i amb una mirada de súplica em va demanar que marxés amb ell. La meva imaginació va començar a funcionar com un motor d’explosió. Em veia com una dona lliure, fent l’amor la resta de la meva vida en increïbles paisatges d’arreu del món.
Però enmig del desig van aparèixer els meus fills. Per mi encara éren els meus nens i no havien crescut, i em necessitaven més que mai. Sempre havia volgut arribar a ser la millor amiga dels meus fills en la seva adolescència, que per mi va ser una època tan difícil. No podia abandonar-los. Tot el meu somni es va trencar pel mig com si algú l’hagués estripat.
Li vaig dir que no, gairebé contra la meva voluntat. No em va fer cap pregunta. Tan sols em besà per última vegada i marxà. No ens vam donar el número de telèfon, no ens vam donar l’adressa, ni un a reveure, ni un adéu. Pot ser marxàvem amb
l’esperança de repetir aquella tarda, diuen que l’esperança mai es perd. Però no era això. Estàvem segurs que no ens tornariem a veure, però també ho estàvem de que mai deixariem d’estimar-nos.
Vaig arribar a casa molt tard. No vaig haver de donar cap explicació. El meu marit ja no m’en demanava mai. Els nens ja dormien. Vaig sopar sense dir res. I després em vaig ficar al llit, amb ell. Als deu minuts ja dormia.
Vaig començar a pensar en tot el que havia passat. Gairebé preferia creure que havia estat un somni. Havia deixat escapar una vida plena d’emocions i noves experiències, plena de nous paisatges, però sobretot plena d’amor. Ara tornava a ser la dona mediocre i enfonsada en la misèria i en la soledat. Vaig plorar, molt. Però aquest cop no era de felicitat. Altre cop m’havia vençut la covardia, la maleïda companya que m’havia seguit sempre. Allò que m’havia impedit triar el que volia, fa tants anys, i ara m’ho havia tornat a impedir. El dolor s’apoderà de mi, i semblava com si es rigués de les meves penes fent-me més mal.
Finalment em vaig adormí sobre la calidesa de les meves llàgrimes.
L’endemà tot era com sempre. Tornava a ser la crua realitat. Em vaig quedar mirant el meu marit. No es podia imaginar els sentiments que bullien dins meu, ni tan sols sabia que en tenia. Per ell, feia molt temps, que no n’havia demostrat cap ni un. Em vaig llevar i vaig anar cap al mirall. Em vaig posar color a la cara, em vaig pintar els llavis i em vaig donar un toc d'un perfum cobert de pols acumulada pel temps. De l’armari vaig treure el meu millor vestit i les sabates de taló.
No és que em sentís maca i jove altra vegada, però havia d’estar preparada per si un altre dia me’l tornava a trobar.


Estel Peradalta Primer Premi Sant Jordi 1999 (IES Bellvitge)

DILLUNS DOLÇ DILLUNS


Els ulls no s' em podien obrir o no volien obrir-se'm.
El ti-ti-ti eixordador d' aquell maleït invent anomenat despertador s' esmunyia per les meves orelles i em transmetia l' esgarrifosa sensació d' iniciar un dilluns i encertar una setmana. Martellejava el meu cervell convidant-me a desenganxar-me de la intensa i còmode calor dels meus llençols de franel·la.
Encara era fosc, ni un sol raig de llum penetrava per cap dels mil ulls de la persiana.
El cap de setmana ha passat sense que ni tan sols pogués ensumar-lo.
Finalment, i abans que aquell soroll assassí acabés amb totes les meves neurones, em vaig anar deixant caure fins que el terra, congelat, em va desvetllar de cop, tot i que les meves parpelles encara es resistien, molestes per la llum de la làmpada.
No puc arribar a entendre com dos invents tan antagònics, com són el despertador i el llit, poden estar tan relacionats.
Per a mi el llit és, fins ara, el millor que ha fet la humanitat.
Sense mirar, i palpant la desendreçada roba que dansava de l' inrevés dins els calaixos, vaig agafar les peces imprescindibles, per al meu vestuari diari.
Mentrestant m' arribava l' olor tèbia de cafè amb llet, que de dues hores lluny podia endevinar que era fet per la meva mare.
El contacte amb l' aigua glaçada al rentar-me la cara, em va fer eriçar fins l' últim pèl de l' esquena. Matí rera matí he descobert que la teoria que diu que el gos és el millor amic de l' home és falsa, el més sincer i confident company és el mirall, que ara mateix m' estava mostrant les lleus però visibles senyals de la ressaca del diumenge. Amb una mica d' escuma entre els dits em vaig pentinar els bles de cabell que es dirigien cap a totes direccions, regits pels plecs del coixí. Més despentinada que abans em preparo la motxilla sense ni saber que toca avui, vaig pescant, com si fossin llobarros, les llibretes a la vista que es barregen per terra amb la roba bruta.
La mare, amb cara d' impaciència, m' ofereix un entrepà, que jo agafo corrents com en una cursa de relleus. Mmm... és de fuet!
I marxo esverada amb un sol got de llet que alleugirà els meus budells fins l' hora del pati.
En sortir de casa podia sentir perfectament l' aire de matinada que m'enrampava les puntes dels dits i em feia pujar el gruixut mocador "hippie" que tant m' escau i que segons diu la meva mare, és un drap vell i brut, exagerant, com sempre, mil·lions de vegades les coses.
Agafar el metro em trasbalsa de mala manera, és la més gran de les monotonies. Tota persona que em trobo, la seva mirada, el seu ànim, em gela la sang. Milers d'autòmates caminen amunt i avall com en les grises pel·lícules futuristes, però el que més m' amoïna és que jo en sóc un d' ells.
Els seus ulls a les vuit del matí són la confirmació del seu cansament i disconformitat de llevar-se per anar a treballar, i l' aire que es respira a cada vagó és un malson melangiós que et fa sentir totalment desgraciat.
Entrava per la porta de l' institut observant l' aire tèrbol coincident al del metro, les cames dels alumnes es feien feixugues a cada tram d' escala. Les seves cames duien una greu apatia que els dirigia a les corresponents aules i seien cap-cots a esperar la seva sentència. La cara del professor en travessar el llindar de la porta encara era més patètica que les vistes anteriorment.
La veritat és que a aquelles hores del matí no m' entrava gaire bé el teorema de Pitàgores. Les hores escolars del dilluns es perllonguen interminablement i al final del dia es fan una immensa càrrega que es repenja en les meves afligides espatlles.
Em vaig llençar al llit com en una piscina, per fi s' havia acabat l' insuportable dilluns. Em vaig pujar els llençols aclucant els ulls i deixant escapar un lleu somriure de complicitat. Em vaig perdre en un somni que m' omplia de tranquil·litat...
Els ulls no s' em podien obrir o no volien obrir-se'm.
El ti-ti-ti eixordador d' aquell maleït invent anomenat despertador s' esmunyia per les meves orelles i em transmetia UNA ALTRA VEGADA l' esgarrifosa sensació d' iniciar el dimarts, el segon pitjor dia de la setmana.


Estel Peradalta Primer Premi Sant Jordi 1998(IES Bellvitge)

dijous, 7 de maig del 2009

MANIFEST DE LES JORNADES DEL 1R DE MAIG A MOLINS



Els nombres canten. Mai al món hi havia hagut tants pobres como avui. I mai al món tanta riquesa s’havia acumulat en tan poques mans.
El sistema neo­liberal dominant ha fracassat com a model universal de desenvolupament. La càrrega del deute extern de dotzenes de països és insostenible, doncs els està prenent els recursos que necessiten per generar el seu desenvolupament econòmic i social. Aquest sistema ha resultat també una concentració cada vegada més gran de poder econòmic, polític, tecnològic i institucional, i en el control d’aliments i d’altres recursos bàsics, a les mans d’un reduït nombre de corporacions transnacionals i institucions financeres . Un sistema que situa el creixement per sobre de qualsevol altre objectiu, fins i tot el benestar de les persones, destrueix les economies enlloc de regenerar-les, explotant el temps, treball i sexualitat de les dones. Incentiva al capital a externalitzar els costos socials i mediambientals. Genera creixement sense augmentar els llocs de treball, deroga els drets de les treballadores i treballadors i ataca el paper dels sindicats. Per últim, porta a una distribució desigual en l’ús dels recursos naturals entre i dins dels països, el que genera un apartheid social, alimenta el racisme, el conflicte civil i la guerra, i ataca els drets dels pobles."
El capitalisme produeix una acumulació de miseria , proporcionada a la acumulació del capital . L’acumulació de riquesa en un pol és al mateix temps, doncs, acumulació de miseria, torments de treball, esclavitud, ignorància, embrutiment i degradació moral en el pol oposat. Amb la disminució constant en el nombre dels magnats capitalistes que usurpen i monopolitzen tots els avantatges d’aquest procés de trastocament, fa augmentar la misèria, l’opresió, els oprimits, la degeneració, l’explotació.
Amb poques paraules podem demostrar el fràcas del capitalisme a nivell mundial:
- Mort: Cada dia la gana mata a més de quaranta mil persones. Cada any moren a les ciutats del món uns deu mil·lions de persones per epidèmies, per la contaminació d’aigües i carència de xarxes de sanejament i aigua corrent. Epidèmies i malalties per les quals existeixen medicaments eficaços però que les seves famílies no van poder comprar. Cada any parts o embaraços inadequadament atesos provoquen la mort de mig mil·lió de dones.
- Pobresa: Mil tres-cents mil·lions de persones viuen en la pobresa. La pobresa és, sobretot, femenina: set de cada deu pobres són dones.
- Gana i desnutrició: Més de dos mil mil·lions de persones padeixen insuficiència de vitamines i minerals en la seva alimentació i les malalties como ceguera i retràs mental que això suposa. Els desnutrits sumen set-cents mil·lions. Sumen 192,5 millones els nens menors de cinc anys que estan desnutrits. Una de cada quatre nenes dels països empobrits padeixen insuficiència de yode, causa principal dels retrassos mentals.
- Carència d’aigua potable: Dos mil mil·lions de persones no tenen accés a aigua potable.
- Carència de vivenda: El Centre de la ONU per a Assentaments Humans calcula que més de mil mil·lions de persones en tot el món ocupen vivendes que no reuneixen les condicions sanitàrias i d’infraestructura mínima.
- Carència d’educació: Hi ha al món 885 mil·lions d’adults analfabets. I 130 mil·lions de nens sense escolaritzar (dos de cada tres són nenes).
- Falta de treball: 820 mil·lions de persones estan censats oficialment com aturats.
Us adoneu que estem parlant d’horribles desgràcies, de terribles misèries, de mort, malaltia, patiment i doloroses carències patides per decenes, per centenars, por milers de mil·lions de persones?.
I ara ens toca a nosaltres. Som rics a les societats anomenades desenvolupades. Per què, doncs, aquesta misèria al nostre voltant? Per què aquest treball penós i destructor de les masses? Per què aquesta inseguretat pel treballador/a envers el demà enmig de les riqueses heretades de l’ahir i malgrat els poderosos mitjans de producció que donarien a tots el benestar a canvi d’algunes hores de treball qüotidià? La crisi que ha viscut el tercer món des de fa segles comencem a patir-la nosaltres. On estar ara la societat del benestar?
- Atur, manca d’habitatges, deslocalització, acomiadaments, sous miserables, explotació...
Aquestes paraules tornen a ser la quotidianitat de les nostres vides i si no fem res per canviar aquesta situació, de què haurà servit la lluita de tants i tants obrers que han mort o han patit per aconseguir el que tenim ara i que perdem cada dia una mica?
Quan d’important és en la ment humana, donar lloc a, la revolució radical. La crisi és una crisi de consciència. Una crisi que ja no pot acceptar les velles normes, els vells patrons, les antigues tradicions. I, considerant el que el món és ara, amb tota la misèria, el conflicte, la brutalitat destructiva, l’agressió, etc, L’ésser humà és encara como era. Encara és brutal, violent, agressiu, cobdiciós, competitiu. I ha construït una societat envers aquestes linies"El veritable ésser humà, no mana, ni obedeeix: el poder, com una pesta destructora, contamina tot el que toca, i l’obediència, maldició de tot ingeni, virtut, llibertat, veritat, fa esclaus dels homes i les dones, i, de la societat un autòmata mecanitzat."

El benestar per tots no és un somni. És possible, realitzable, després del que han fet els nostres avantpassats per fer fecunda la nostra força de treball.
Si som utopistes, tan utopistes, que portem la nostra utopia fins a creure que la revolució deu i pot garantir a tots: l’habitatge, el vestit i el pa.
Perquè cada dia sigui 1 de maig:

Contra el capital, revolució social!!!

dimecres, 12 de desembre del 2007

Fotolog

Et convido a entrar al meu fotolog: http://www.fotolog.com/estel_ps

dimarts, 11 de desembre del 2007

Fracàs escolar, per què?



El següent fragment ha estat extret d'un DOCUMENT de Filium que ha estat editat sota la forma d'un llibre amb el títol de ¡NO QUIERO ESTUDIAR! signat per Juan Pundik.




50% DE FRACASO ESCOLAR. ES EL FRACASO DEL SISTEMA, DE LOS COLEGIOS, DE LOS DOCENTES Y DE LOS PADRES: PAGAN LOS HIJOS




El 50% de los alumnos fracasa o abandona sus estudios. Según estimaciones del Ministerio de Educación y Ciencia, unos 376.177 adolescentes de entre 14 y 17 años no han estado escolarizados, que es tanto como decir que la mayoría de ellos, que ni estudian ni trabajan, sólo tienen la calle como recurso para pasar el tiempo, buscarse la vida y, fundamentalmente, para enfrentar la etapa más difícil y delicada de su proceso de socialización.


Es el fracaso del alumno pero también es el fracaso de la escuela y del sistema de enseñanza. Una escuela, un sistema de enseñanza que produce un resultado de un 50% de fracaso escolar debería ser cuestionado frontalmente, de raíz. ¿Por qué está escuela no sirve, no funciona y es un fracaso?


La escuela actual tiene poca historia y poco futuro. No existía hace 200 años. Nació como resultado de la revolución industrial inglesa y de la revolución política francesa para satisfacer las necesidades de una sociedad que ya no existe. Se trataba de aparcar a los niños en algún sitio y, de paso, aprovechar para que aprendieran religión, sumisión y respeto a la autoridad.


Como resultado de esa historia todavía son mayoría los colegios en los que lo que se demanda al alumno no es pensar, imaginar y crear sino disciplina, obediencia, quietud, silencio y puntualidad. La libertad, la democracia y el respeto a los derechos del semejante, valores fundamentales de nuestra sociedad, sólo pueden transmitirse en una práctica cotidiana de estos valores y no en la opuesta, que es la de la escuela actual.


En la sociedad industrial se enseñaba el pasado, porque el futuro iba a tener los mismos rasgos. La sociedad industrial necesitó preparar en serie operarios para cadenas de montaje y amplias oficinas pobladas de escritorios, en los que la característica era la puntualidad, la disciplina y el trabajo rutinario. La escuela se transformó en el anticipo preparatorio de esa sociedad. Uniformidad, ropa uniforme, rígida distribución en aulas, rígidos grados y títulos, papel autoritario del personal docente, administrativo y de dirección y timbres y campanas marcando horarios fijos para todo.


Para prevenir el fracaso escolar y en consecuencia el fracaso en la vida necesitamos una nueva escuela basada en estimular el interés, la inquietud, la imaginación, la creatividad, las habilidades y aficiones del niño, para conseguir despertar curiosidad, interés, entusiasmo y deseo de participar y aprender. La energía de los docentes de esa nueva escuela tiene que estar centrada en esos objetivos y no en el orden, la disciplina, el silencio y la quietud. El deseo de saber está en la naturaleza inquieta del niño. La escuela debe constituirse en el sitio en el que el sujeto continue su aprendizaje al increíble ritmo que traía durante sus primeros 6 años de vida y es fundamental que la escuela no lo desbarate como suele hacerlo.


La prevención de las dificultades escolares requiere, más que grandes proyectos e inversiones económicas, una gran inversión humana de amor, afecto, comprensión y paciencia. Todo el tiempo que los padres dediquen a sus hijos en los primeros meses y en los primeros años se lo ahorrarán en tiempo de dedicación posterior, en síntomas, malestares, trastornos somáticos, fracaso escolar, gamberrismo, violencia, delincuencia y toxicomanías. La prevención es económica y eficaz. La rehabilitación es costosa y sus resultados son inciertos. El vehículo esencial del proceso de aprendizaje es el amor y la identificación con un objeto querido y ese sentimiento debe ser construído inicialmente en el clima familiar. La estructura familiar es irremplazable. El niño, la niña, necesitan quienes cumplan cada una de esas funciones. Pero además a los docentes les corresponde un papel fundamental en la prevención de las dificultades de aprendizaje, mediante el mantenimiento y el desarrollo del deseo de aprender y de concurrir al centro escolar. Los dos pilares sobre los que debe asentarse el aprendizaje escolar lo constituyen, uno, la actividad lúdica, el niño sólo aprenderá en dimensión lúdica, jugando, y, dos, enamorándose y apasionándose primero por la lectura y luego por la escritura cuyos aprendizajes sistematizados no deben comenzar antes de cumplidos los seis años. La escolaridad debe constituirse en un proceso integrador del desarrollo intelectual, corporal, afectivo y artístico del niño. Es imprescindible que todos estos procesos respeten cuidadosamente el ritmo individual, personal y diferente de cada niño. Forzarlo es romperlo.


QUE SE APLIQUE LA LOGSE La LOGSE ha cambiado muchos de los retrógrados objetivos de la educación tradicional y constituye la legislación adecuada para introducir algunos cambios importantes en la práctica educacional. Pero la LOGSE no se está aplicando. Es una ley que requiere ampliación de presupuestos y estos, por el contrario, han sido reducidos. Requiere docentes preparados y reciclados en el espíritu de la ley y esto no se ha cumplido ni está previsto. Conseguir que se aplique la LOGSE sería un avance importantísimo respecto de una escolaridad tradicional retrógrada y pesimista.

Per què el títol del Blogg?




La societat en la qual m'ha tocat viure no és precisament tal i com m'hauria agradat. El conformisme, la desidia, la frustració, la manca d'escrúpols, la manca de respecte vers els iguals i el planeta i en definitiva una manca absoluta de valors de convivència, fan que alguns de nosaltres no arribem a ser mai feliços i que necessitem un canvi.

Al llarg de la història, hi ha hagut períodes molt sagnants i cruels, però ens hem plantejat com és el món actualment? Hem millorat tant com volem creure? Hem evolucionat realment?

Jo, personalment, ho dubto. Com a éssers racionals que som, sembla mentida que seguim cometent tants i tants errors com se n'han comès al llarg dels segles.

Per tot això considero que no podem quedar-nos sense fer res, hem de lliutar pel canvi, no ens podem conformar amb el "pan y circo" que se'ns ha donat durant tot el cicle de la humanitat per part dels opressors cap als oprimits. És evident, i així ho demostra la història, que la situació de poderosos i desposseïts, ha existit en tots els sistemes socials i de producció de la història, però també és cert que tots ells han caigut per la revolució dels de baix.

Estem en una època on les revolucions no hi tenen cabuda, el sistema és molt intel·ligent, els opressors han après molt i ho tenen tot controlat, ens fan creure lliures i satisfets, mentre tota la nostra felicitat gira entorn d'efímeres possessions reflectides en crèdits bancaris i somnis de futur troncats per l'ambició i l'exigència del sistema envers les nostres capacitats.

I com a persona desitjosa d'un canvi, estic absolutament convençuda que l'única eïna que ens queda per lluitar és l'educació. L'educació dóna poder a aquells que no tenen res. El fet de tenir una base per poder triar i opinar és fonamental si volem que les persones es rebel·lin contra la injustícia i les desigualtats.

I l'educació actual, el sistema educatiu pel qual ens regim, no és ben bé un model a seguir per formar persones lliurepensadores i crítiques, ans al contrari, fomenta un model únic de persona amb mentalitat occidentalitzada i capitalista, mancada de tot tipus d'evolució lògica de l'infant en un món d'adults, de diversitat intel·lectual i de llibertat individual.

Per tots aquests pensaments que hem mortifiquen com a educadora del segle XXI, crido a tots aquells que frisin per un canvi i necessitin la lluita intel·lectual per sobreviure i sentir que aporten el seu gra de sorra en aquest món, cerquin en l'educació aquesta eïna que proposo i que ens deixem de mètodes antiquats, violents, autoritaris, impositius i fem la veritable revolució en el sistema educatiu de tot el món.